Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
"Prefereixo una realitat contundent que mil mentides enllaunades"
Mario Pons Múria és un artista polifacètic i força conegut al país com a director, guionista, cap d'equip de Sègula films, i també com a cantant de Los Sirgadors.
Avui parlarem de la seua nova producció "El Periple, la vella llum d'Europa" guardonada com a millor documental a la secció internacional del Festival de Cinema de Girona.
Els farers, torrers de fars, guardians surten molts cops a les teues produccions. Els anomenes "Les Llums de la Fraternitat". Per què són tan importants els fars per tu?
Perquè els fars són edificis públics de caràcter de salvament universal on els torrers tenen una missió clara, encendre la llum per tot tipus de navegants vinguen d'on vinguen, no distingeixen uniformes, nacionalitats, idees polítiques, races o religions. M'he criat tota la vida davant del far del Fangar, a més el far de Buda, absent, sempre ha format part del nostre imaginari com ebrencs, lo far més alt del món, visible des de la Ràpita, des de l'Ampolla, des de la Cava o Sant Jaume, aquell far que ningú de la meva generació ha vist, però que tothom n'ha sentit parlar, per què? És lo que he intentat explicar en el Periple. Un far metàl·lic, construït per ser desmuntat i ficat mar endins, segons el Delta avançava mar endins, quina paradoxa, veritat? Un far dissenyat per guiar als navegants, convertit en un blanc militar de primer ordre, un farer obligat a apagar la seva llum per sempre... el feixisme picant a les portes de Catalunya a l'abril de 1938. A la nit, quan s'apaga la llum d'un far, potser s'alerta d'un naufragi o la imminent arribada d'una guerra.
Un home polifacètic: cantant del grup "Los Sirgadors" que mescla de jota i blues... el Country Ebrenc. Cantes perquè t'agrada, o el cantar per a tu és com un crit d'alarma?
Sirgar era fer avançar el llaüt des de terra, gràcies a l'esforç d'una cavalleria o dels propis llaüters, que peonant, estiraven la grossa corda amarrada a la punta del màstil del llagut, la Sègula. Fa mig segle que l'ofici es va perdre, però "los Sirgadors" recuperem l'esperit fluvial convertint-lo en símbol d'una reivindicació social i artística. Quan fas música, si no t'ho passes bé millor que ho deixes, per tant canto perquè m'agrada compartir les meves sensacions amb els músics i lo públic, a la vegada dic tot allò que em passa pel cap en el moment que presento una cançó, normalment, sobre l'actualitat, però basant-me en la memòria històrica de temes que em preocupen, que he treballat en les meves pelis o que simplement formen part del meu imaginari, com lo tros d'oliveres mil·lenàries, l'espoli dels nostres recursos naturals, l'especulació urbanoturístics, el dret a la vivenda, la defensa del Delta, lo faro de Buda, l'origen de la Guerra Civil, los pagesos, los pescadors, les arrels, l'anguila en suc, la Verge del Carme, lo carrilet de la Cava, la postguerra o a la mare del barranc de l'Assut, el festeig, regar l'hortet, l'amor, la joia, també lo dur camí de sirga.... Canto per sublimar tot allò que ens està oprimint, robant o insultant la intel·ligència i a la vegada, m'agrada compartir les alegries del viure d'una forma festiva i elegant, des del blues afroamericà que surt dels pantans de Louisiana, als Estats Units, traçant una línia imaginària amb la jota tradicional de les Terres de l'Ebre en la defensa dels espais humits al món.
La productora: Sègula films; una productora audiovisual que empra la força dels llaüters per tirar endavant projectes. Com a productor amb quin dels teus treballs et sents més satisfet?
És difícil estimar una obra més que les altres, totes són processos de creació, febrades que has passat en moments i persones cada cop diferents, amb un aprenentatge constant basat en pifiar-la molts cops i aprendre dels errors, tant en la realització del film, com en el seu procés de producció, així com en l'entorn sociopolític en el que s'han creat. Totes les meves pel·lícules tenen el seu sentit estètic i discurs propi, totes volen reflectir a més de la història que hi apareix, l'estat d'ànim de qui l'està realitzant. Així doncs, us trobareu que la meva òpera prima "Aigua, la Font de la vida", 2002, és un crit d'amor a la terra, des de la innocència, des del desig de donar veu per primer cop al teu poble des del cinema documental fet fora de la metròpolis. Fou el primer film en emetre's per TV3 fet des de l'Ebre, lo dia 18 de juny de 2004, lo mateix dia que derogaven los transvasaments del PHN. Contracorrent 2006, amb aplom científic, social i polític, és perspicaç, madura, periodística vam deixar la falsa democràcia del Ministeri de Mediambient espanyol en "calçons", les famoses portes giratòries, d'uns i dels altres. No és cap casualitat que mai s'hagi passat a cap televisió pública tot i haver-se distribuït fora de l'Estat. "La batalla de la memòria" 2009, és rigor històric i profunditat humana. Marxo del present, cap al 1936 i vinc pas a pas recorrent, l'alçament militar del Franco i com ens va afectar a la gent de les Terres del "rEbre", amb les primeres repressions de la CNT FAI contra la dreta aixecada en armes (Fets de Vilalba), l'arribada del front de guerra a l'Ebre, l'abril del 1938, la repressió franquista a la riba dreta, lo propi pas de l'Ebre, desenes de milers de morts, la primera batalla no oficial de la II Guerra Mundial, 74 anys després, vaig recuperar la història del que representa el monument feixista del mig del riu a Tortosa, treballant els noticiaris de NODO de l'època i els seus testimonis, passant revista les forces vives del feixisme i el republicanisme a casa. Amb "Sègula, lo futur de les Terres de l'Ebre" 2012, vaig retratar en primera persona com el sector de la construcció s'enfonsava el 2008 arrossegant l'economia del país condemnant-nos al deute vitalici i la vegada vaig proposar un procès de debat multisectorial que trobes les solucions a la situació creada pels bancs i caixes de forma directa, involucrant a la Cambra de Comerç o Navegació de Tortosa i dotant-la de sentit assembleari, gremial i polític, invitant també als redactors del Pla Estratègic de la URV. El final del film encara s'ha d'escriure, queda obert en un "Estat" absent de les seves funcions públiques. Amb "la Filla del farer" 2015, torno als orígens romàntics, és a dir, sense suport públic, amb tot en contra, gairebé sense pressupost, amb el desig de film al pit vaig fer allò que volia fer, contar la història del far de Buda, des de dins del far a través de Manolita Cabezas, la nena de l'illa de Buda. A falta d'antena, vam crear una xarxa de distribució per tot Catalunya, vam consolidar una nova forma de finançar les nostres produccions, estirant de la sirga de l'espectacle de los Sirgadors, autors de la Banda Sonora del film i vaig començar a oferir la BSO de les meves pel·lícules en directe i fins avui, amb "El Periple". Produïda amb el suport només de la Diputació de Tarragona i l'Ajuntament de l'Ampolla, i la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, estem voltant per cinemes, teatres, festivals, museus, universitats i places de tot Catalunya i Aragó, també a la Catalunya Nord. Espero tornar amb lo llaüt fílmic independent ebrenc, a les capitals del territori, com Tortosa, Móra d'Ebre o Gandesa, a Amposta hi anem al novembre.
Parlant de "Periples" i com tu dius: "Que tenen en comú el director de màrqueting d'una multinacional, un vell torrer de fars i el líder d'un camp de refugiats sirians a Grècia?".
"El Periple" és una història de tres exilis, el present del poble sirià, el passat del republicanisme espanyol i l'interior de l'individu a l'Europa dels bloquejos. Miquel, alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa, marxa de voluntari independent als camps de refugiats de Grècia per ressituar-se al món. El far de Buda és incendiat poc abans de la Batalla de l'Ebre, la família del torrer és obligada a abandonar-lo, Alfred refà el camí de l'exili del seu pare per descobrir la part fosca de la seva infantesa. Ammar, cap de compres d'una factoria automobilística de Damasc, fuig de les bombes a la recerca d'una llar segura per la seva família a la Unió Europeu, voldria tornar a casa. Que tenen en comú? La vida en aïllament, el bloqueig de l'individu i els Estats a la Mediterrània.
"El Periple" ens parla de Drets Humans. La idea d'aquest documental va ser a posteriori a la teua visita com a voluntari als camps de refugiats de Grècia?
Volia complementar tot allò que ja coneixia des del rodatge de "La Batalla de la memòria" 2009, amb testimonis reals de la guerra de Síria. Vaig marxar cap als camps de refugiats de Grècia, de voluntari, sense finançament públic, però amb un càmera i la intenció de desbloquejar-me mentalment de tot el meu procès de lluita en el camp de la creació expressat anteriorment. Un quart exili és l'intel·lectual, la persistència de l'autor a expressar la seva mirada superant la paràlisi causada per la regressió democràtica, la lluita interna per trencar les barreres psicològiques de la repressió per tal de tornar a l'expressió pura de la cinematografia en els durs moments pels que passa la llibertat d'expressió i el setè art a l'Estat espanyol, també a la Catalunya que vol ser Republicana.
Aquesta experiència com a voluntari t'ha enriquit o ferit?
Ferit ja hi vaig marxar, i la veritat prefereixo una realitat contundent, que mil mentides enllaunades. No suportava i no suporto com es tracta el tema de la Guerra de Síria a la televisió, morts per dinar, morts per sopar, amb sirgadors en vam fer una cançó que és el tema principal de la BSO del film, "Mare Nostrum", davant la impossibilitat de no poder tragar amb la "pornografia" dels noticiaris sobre guerra, actualitat política o lo circ frívol del futbol... als camps vaig conèixer persones de debò que escapaven de la por, el seu present i futur és incert, però el seu passat era mort i destrucció. Relativitzar el sofriment classista i veure realment lo que significa sortir d'un conflicte armat on t'han destruït la casa, lo poble, t'han matat a la família, t'han deixat sense el teu estil de vida i a sobre les democràcies mundials t'han girat l'esquena. Avui els noticiaris de TV3 tracte al dictador Al Assat com un vencedor davant de ISIS... i les primaveres àrabs? Ningú se'n recorda dels bombardejos del dictador sobre la població civil lo 2011? Població civil que simplement demanava més democràcia... us sona d'alguna cosa?
Quin símil podem fer entre aquest documental i els moments convulsos del 36-39 a casa nostra?
Les democràcies europees ens van deixar amb "lo cul enlaire" davant del feixisme, de fet lo van permetre durant la Guerra Civil Espanyola i després fins a la mort del dictador, Franco en este cas. Apaivagar l'amenaça nazi era l'excusa de la França del Front Popular de Leon Blume i l'Anglaterra de Chamberlain, de poc els va servir. Ara fa 80 anys Hitler envaïa els Sudets a Àustria i començava la guerra llampec sobre Europa. Els mateixos bombarders Junquers i pilots de la Legión Condor que van destruir Corbera, l'Ampolla, Tarragona o Granollers... van assolar les llars angleses de Londres un any després. Amb la caiguda del front de l'Ebre, 450.000 republicans surten pels camins de l'exili. Dels 23 milions de persones residien a Síria, 11 milions han deixat les seves llars des de l'inici de la Guerra Civil, el març de 2011. 5 milions han buscat refugi a l'exterior. La por als atemptats terroristes, el racisme i la ignorància han limitat les polítiques d'asil. A partir de març de 2016, les fronteres de la Unió Europea queden tancades. 65.000 refugiats estan atrapats a Grècia.
"El Periple" viatjarà a Paris. París, ciutat de la llum, amb un far, la Torre Eiffel.
Sí i estem molt contents, estem al cinema de la Plaça de les Fêtes, el 9 de novembre, una data senyalada per Catalunya, ens conviden l'Associació de fills i filles del republicanisme exiliat al 1939. París va ser alliberat el 24 d'agost del 1944, amb republicans catalans i espanyols a primera línia de la Divisió Leclerc, amb una tanqueta semioruga, la "EBRO", efectuant els primers trets contra un nodrit conjunt de fusilers i metralladores nazis. Anem per dir-los als francesos que el feixisme creix a Espanya emprant com excusa el dret d'autodeterminació dels pobles, les persones davant el silenci del seu Estat. Els farers que representen de la cultura cosmopolita parisina i la seva torre de llum potser no l'estan custodiant prou bé. Tenim 45.000 ofegats a la Mediterrània des de l'any 2000, comptabilitzats, 200 milions de persones refugiades al món, 70.000 refugiats a Grècia en camps de refugiats dins d'Europa, la vergonya del 1939 es repeteix i França, igual que Alemanya ha de reaccionar davant de situacions antidemocràtiques com les que també estem vivint a Catalunya amb el segrest de la democràcia pel deute/Banc Central Europeu, la corrupció amb la monarquia parlamentària legitimant-la cada dia, amb repressió als carrers i prepotència imperialista per part dels governs de l'Estat, l'ofensa i repressió del nostre poble, la pretesa lobotomia basada a fer-nos tragar amb la presó dintre dels nostres caps, ens volen súbdits i als polítics los volen presos, com diuen ells, presos i rendits a l'Ibex 35 i les seves portes giratòries que destrueixen el mediambient i la ciutadania.
La llum de la llibertat, la fraternitat, i la igualtat s'ha de custodiar totes les nits, amb cura perquè no s'apague, la llum de la torre Eiffel, l'òptica encara latent de Buda.
Acaba la frase: Som gent que lluita per un destí proper de llibertat i autogestió, un destí que no està escrit, només l'hem de viure amb alegria per seguir la llum de l'honestedat i deixar endarrere aquells temps obscurs de violència on ens volen fer embarrancar, si tenim memòria, l'hem de preservar.
A natros el feixisme ens va baixar pel riu, ens va baixar pel riu per quedar-s'hi, de fet al mig de Tortosa encara tenim lo monument feixista, lo segon monument feixista, després del Valle de los caídos, més gran d'Espanya, allí mig del riu clavat com una estaca que parteix la nostra dignitat com a territori, com a poble.
Som de l'Ebre, unes terres on hem tardat més de 72 anys a reaccionar al crit "Lo riu és vida!" La consciència de la ciutadania crea l'Estat, la llum que irradiem cadascú de nosaltres ens guia terra endins, mar enllà, som les llums de la fraternitat.
"El periple" es presenta el 20 d'octubre al Festival Som Cinema de Lleida i el 25 d'octubre als cinemes Oscars de Roquetes, 19:30h amb los Sirgadors BSO.
Actualitat
