Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
A nivell científic, la recuperació de l’esturió a l’Ebre és un projecte de primer ordre. Aquest és un dels temes tractats al torn de conclusions del LifeMigratoEbre, en una jornada celebrada dimarts, en la qual van participar un centenar de científics que van compartir experiències sobre la recuperació de peixos migradors, com l’esturió. Ara venen llargs anys d’observació dels esturions que es van alliberar al gener, i que arribaran a l’edat òptima de reproducció d’aquí a uns 20 anys. Marc Ordeix, coordinador científic del projecte i un dels seus impulsors dins i fora de les Terres de l’Ebre.
La primera pregunta és obligada: a nivell científic, en què ha consistit el LifeMigratoEbre que arriba a la seva finalització?
És un projecte que va néixer fa 10 anys amb el propòsit de millorar les condicions del riu Ebre per a tots els peixos. Va començar amb la gent del territori, la gent del Parc Natural del Delta de l’Ebre, amb el Grup de Natura Freixa de Flix, i també parlant amb els pescadors esportius i els professionals. És a dir, teníem molt clar que començàvem una feina científica però també social i informativa a favor del medi ambient i del riu Ebre.
I perquè vau centrar l’atenció concretament en l’esturió?
Per a nosaltres l’esturió és l’objectiu a assolir a mitjà o llarg termini, i recuperar-lo, perquè la darrera femella d’esturió es va pescar als anys 60. Per tant, crèiem que estava bé recuperar-lo d’aquesta biodiversitat perduda. El propòsit, però, és millorar les condicions del tram final de l’Ebre pensant en totes les espècies. La fauna aquàtica necessita que els obstacles que hi ha, els assuts bàsicament, deixin de ser-ho. L’assut de Xerta es va reformar a partir del segle XV complicant la vida d’aquests animals. Els membres del consell assessor vam decidir centrar-nos en l’assut d’Ascó i el de Xerta i quan acabéssim, portar esturions de França que és l’únic lloc en el qual aquesta espècie ha aconseguit reproduir-se en captivitat. Els exemplars de l’Ebre els van criar en una piscifactoria a Saint-Seurin-sur-l’Isle i anualment anirem portant més peixos.
Aquest projecte va començar fa 10 anys i té una durada de pràcticament un cicle vital humà. Fins d’aquí a quants anys no es començaran a veure resultats?
La reintroducció de l’esturió és com la gestió forestal: estem parlant de més d’una generació per veure resultats. Els esturions que hem deixat ara, si sobreviuen al mar que és on ara estan, pot ser que tornin al riu i vagin a l’estuari, s’estiguin un parell d’anys entrant i sortint; però fins d’aquí 16 o 17 anys els mascles, i 19 o 20 les femelles, no tornaran al riu a reproduir-se. Per tant hem de comptar que almenys necessitem aquests 20 anys i portar molts més peixos, perquè si algun falla, almenys n’hi hagi altres. És un projecte d’almenys dues generacions.
Això passa perquè el cicle vital dels esturions s’assembla al de les persones. No és ben curiós això?
Sí, ens ho hem de mirar a escala humana. Aquests animals poden començar a reproduir-se quan tenen 17 o 18 anys i les femelles es poden reproduir fins els 50 anys; però els mascles fins els 100 anys. Aquests animals tenen una vida molt llarga. El problema és que si pel camí prenen aliments amb molts metalls pesats, es poden tornar infèrtils. Això també ha alentit el projecte, perquè havíem de portar els esturions fa uns quatre anys, però les femelles franceses que tenien en edat de reproducció en aquest centre, havien menjat moltes gambes, i van veure que a les closques hi havia restes de metalls pesants que havien fet que les femelles es tornessin infèrtils. Per tant, cal tenir amb el que mengen, principalment gambes, calamar i seitons.
Com ho feu els científics per controlar els moviments dels esturions i saber si fan el que s’espera que facin?
Doncs amb el xip que porten implantat al darrera del cap, i que fa que tota la vida d’aquell animal puguem identificar-lo. Després, a l’IRTA de la Ràpita se’ls va col·locar un emissor d’ultrasons a la cavitat peritoneal que registra els seus moviments amb uns aparells instal·lats a la boca del riu i a les quatre llacunes del delta. Aquests sensors ens diuen que el peix X ha passat per tal lloc aquest a aquesta hora. Ara les dades ens diuen que aquests esturions han anat al mar i que no han tornat al riu. A banda, a la rampa de l’assut de Xerta hi ha una antena de xips, i encara que passin 20 anys podrem saber quin esturió ha passat per allí. La següent fase és posar boies amb sensors al mar a partir de l’estiu, perquè aquesta tardor portarem 50 esturions més, i per tant, volem saber si estan al mar i si es mouen.
Quina relació tindran aquests esturions amb la resta de biodiversitat que hi ha a la vora de l’Ebre?
És un dels aspectes que hem de veure. Nosaltres creiem que el que busca al riu són poliquets, que és una mena de cucs que hi ha a les aigües salobres, mig dolces i mig salades, dels quals s’alimenta. On hi ha presència de poliquets hi poden viure molts esturions. Com a interacció, hi ha un element molt interessant que és que les nàiades auriculades, els musclos de riu, que estan en perill d’extinció, s’enganxen a les ganyes dels esturions i altres peixos per migrar riu amunt. Ara hi ha un peixet, que en diuen raboseta que també pot agafar-les, però a la raboseta li costa molt anar riu amunt. En tot cas, amb la rampa de peixos que estem acabant de construir també servirà per moure algunes nàiades riu amunt.
Tenint en compte els anys vista que esperen a aquest projecte, com ho heu fet per lligar aquest futur i que el projecte a la llarga no es perdi?
Hi ha un tema molt important que és el d’aconseguir un finançament regular perquè això segueixi. A banda, hi ha molt interès per totes bandes, començant pel govern francès, a qui interessa molt l’Ebre perquè és un riu que té molt bones condicions i un dels millors d’Europa pel que fa a qualitat ecològica. Però hem d’aconseguir que hi hagi finançament regular. Ara tenim un conveni signat pel Govern francès, el Govern espanyol i la participació de la Generalitat. MigratoEbre s’acaba, però hi ha molt d’interès en què això continuï i en finançar la reintroducció de l’esturió. El següent pas és signar un acord amb el govern de Nova Aquitània, que és com la Generalitat a França i que representa el Govern francès, i planificar les accions dels propers 10 anys vista. Tot això pinta molt bé, però hem d’acabar d’escriure aquest protocol, que esperem tenir enllestit aquest estiu.
Per Roser Pros-Roca a Actualitat
