Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Tenim una història de rei i monges,
del Montsià a l'esquena, de la mar de fora,
del llevant histèric carregat de pluja,
del ponent de sempre, dels fars que s'amaguen.
Tenim un barral del Trabucador, banyes com de sorra,
alfacs i petxines, riberes, garrigues i un tros d'horta
allà on l'aigua s'entrena per mantenir el tipo.
Tenim un gran delta que es queda anorèxic,
les terres de l'Ebre, inútil combat,
les anguiles negres, un cranc forà pintat de caballa,
granotes de l'Àsia.
Tenim paraules nostres, dites,
certes oracions simples i compostes, sintaxis de barques,
la gola ben seca, naufragis diaris sense gota d'aigua.
Tenim la ciutat invisible i paraules d'èxit,
la tinta diària que corre descalça,
gent de lletra seca que aixeca poemes
sense permís d'obres al carrer poesia.
Aquest és un dels poemes més coneguts de l’escriptor rapitenc Miquel Reverté. Escriptor total, se’n pot dir, perquè dintre de la seva àmplia producció hi ha llibres de narrativa, però també de poesia, i és el salt entre un gènere i l’altra, i la seva sàvia combinació, el que fa tan genuïna la seva obra. Amb títols com “Del roig de la memòria” o “Cròniques d’una mar desapareguda”, ha guanyat premis tan importants com el Premi Literari Nostromo, entre altres. Ara, Miquel Reverté presenta la seva darrera obra, un recull de poemes agrupats sota el títol “Greatest hits”. Ens en parla en aquesta entrevista en exclusiva per al Diari Més Ebre.
Miquel, presenta’ns “Greatest hits”.
Jo vinc del món de la narrativa. Quan vaig començar a escriure als anys 90 vaig començar a produir narrativa curta, després novel·la. Però des de principi del segle XXI també he escrit poesia. El llibre és un recull poètic que abasta 15 anys, des de 2008 fins a 2023. Per fer el recull he bussejat per tots els poemes escrits en aquests anys i n’he trobat que encara estaven inèdits. El llibre està publicat per l’editorial de la qual formo part, Mar de fora, i és el cinquè volum sortit de les Jornades Poètiques de la Ràpita.
Què trobarem els lectors a “Greatest hits”?
Doncs un llibre de poemes dividit en tres parts. La part on hi ha més material i és més prolífica és la que es correspon als premis literaris. De fet, aquesta ha sigut una forma de visibilitzar-los i donar-los a conèixer. A la segona part hi ha col·laboracions que he fet en revistes i festivals poètics, sobretot de Terres de l’Ebre. La tercera part està dedicada a familiars i amics, als quals he dedicat poemes de celebració, de record, d’esperança. Es tracta d’un tipus de composició amb elements de caràcter més privat. Al llibre hi ha aquells poemes que funcionen millor, sense necessitat de desvetllar aspectes personals.
El prologuista de “Greatest hits” és l’escriptor Emili Bayo, i també et va acompanyar a la presentació del llibre.
Així és. De fet, el llibre surt d’una proposta de Mar de Fora, i quan me la van fer vaig sentir moltíssima il·lusió, perquè la poesia costa molt més de publicar que la narrativa. Els lectors i les lectores poden estar tranquils perquè a “Greatest hits” hi trobaran una poesia molt fàcil d’entendre. L’objectiu és que arribi còmodament al públic. Jo entenc la poesia com una obra que ha de commoure, de suggerir. És un exercici de mesura i de temps. Escric un poema, el deixo, i hi he de tornar al cap d’un temps per veure si aquella idea que volia transmetre funciona. A la poesia moltes vegades s’hi aboca molt perquè l’extensió de l’obra és molt més curta i això la fa més complicada del que sembla.
Ara t’has dedicat més a la poesia, però suposo que no has pas deixat la narrativa?
No, és clar que no. Darrerament he escrit dues novel·les, una més extensa que l’altra, i són dues obres més. La narrativa és un cuquet que pica i ja no se’n pot prescindir. Llavors hi ha temporades que em sento més còmode escrivint poesia, i en altres, narrativa. I, com sempre dic, em queda pendent el teatre, que no descarto. El darrer premi que he rebut ha sigut amb una historia de narrativa breu anomenada “Ecologia i vida” en un certamen organitzat pels Amics i Amigues de la Pagesia. És un premi que em fa gràcia perquè jo vinc d’una família pagesa i sempre he tingut una gran estima per les coses del camp. Vaig veure que hi havia un certamen d’aquestes característiques i m’hi vaig presentar. Em vaig abocar en aquest micro-relat i al final, si a més resulta que el relat o el poema tenen premi, es tanca el cercle posant la cirereta al pastís.
Miquel, ara que parles de premis, al teu haver en tens un bon nombre, que són reconeixements públics a la teva obra.
Per sort, sí, és així. Quan vaig començar a escriure als anys 90 del segle passat, trobar una editorial que posés la confiança en un autor desconegut, costava molt. Per tant, una bona forma de publicar era participar en concursos literaris i aconseguir premis consistents en la publicació de l’obra. Avui dia tot això ha canviat molt, perquè a través d’internet s’ha obert un ventall enorme de possibilitats per arribar a un públic molt més ampli i divers.
A banda de la teva carrera com a escriptor, també fas de professor a l’Institut els Alfacs de la Ràpita. Són bons lectors els teus alumnes?
Costa molt que llegeixin. Estem parlant d’alumnes a partir de 2n. d’ESO. A aquesta edat els seus interessos i el que els capta l’atenció són els missatges més visuals. Els escriptors, com la immensa majoria de persones que es dediquen a les arts, el primer que busquen és estar satisfets amb la seva pròpia obra. Després, l’altra feina és la d’atrapar el lector. Cada sector té les seves formes d’atraure el possible i futur lector. En el meu cas he presentat un llibre de poesia i als meus alumnes els hi ensenyo que al món n’hi ha molta de poesia. El món de la publicitat, per exemple, n’està carregat, o al Tik-Tok molts cops es troba molta poesia visual. Cal saber reconèixer-la, això sí, i valorar-la com mereix. No tot s’acaba només en un poema. La meva poesia, tanmateix, no és críptica, sinó que pretén que el lector es commogui de la mateixa manera com ho faig jo, i que compartim una experiència enriquidora.
Per Roser Pros-Roca a Actualitat
