Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
La Thaïs, de 34 anys i resident a Amposta, no tenia cap interès en què tothom la conegués i parlés d’ella, perquè la seva intenció era tenir una vida senzilla.
Diuen els que la coneixien que no va tenir sort amb l’home del que es va enamorar. Ell era una mica més gran, li portava 13 anys, però aquesta diferència no tenia perquè ser un impediment per viure feliços, perquè per a una parella ben avinguda, fets com l’edat o la procedència són circumstancials.
Però no, la Thaïs no va tenir sort a l’hora d’escollir parella. Els veïns del bloc en el qual vivia, sabien que la Thaïs i el que havia sigut el seu marit estaven separats, i que tot i l’ordre d’allunyament que pesava sobre ell, molt sovint discutien i es barallaven violentament, fins al punt que els veïns, alertats pels crits, en ocasions decidien trucar a la policia; però passava que els agents, de vegades, no s’afanyaven a posar pau en una baralla domèstica. Diuen també que l’home, de caràcter ferotge, havia amenaçat amb calar foc a l’edifici en el que la Thaïs vivia. Qui més qui menys pensava que són coses que es diuen en un moment de fúria, però que després, pensat des de la fredor de la calma, està clar que no fora capaç d’arribar a aquests extrems.
La Thaïs, però, només volia viure en pau, ara separada i ben lluny de l’ogre iracund amb el que un dia es va aparellar. Ella esperava que les coses fossin diferents, això segur. I més encara quan la Thaïs va deixar de ser anònima per una raó descarnada: el seu brutal assassinat. L’home no en va tenir prou de llevar-li la vida de la forma més violenta possible, sinó que la va esquarterar, probablement amb la idea d’ocultar i sortir impune d’un crim imperdonable. Quan la policia va trobar el cos de la Thaïs, unes parts d’ella encara estaven al seu pis del carrer Xile, i altres estaven llençades en contenidors que els Mossos d’Esquadra van precintar. A la Thaïs li van arrabassar la vida, i dues criatures petites van perdre la mare.
El succés va sortir a tots els mitjans de premsa dilluns, però només dos dies després, a Bellcaire d’Urgell, una altra notícia igualment llastimosa ha conviscut amb la de l’assassinat de la Thaïs, perquè un altre home ha volgut matar la seva dona, però abans d’atacar-la a ella ha acabat amb la vida del seu fill, mentre el nen dormia. En aquesta ocasió la dona està a l’hospital greu, però tothom pot fer-se una idea de la vida que li espera.
Amb aquest darrer cas, són set les víctimes a Catalunya aquest 2024. El saldo són 4 dones assassinades per violència masclista i tres feminicidis vinculats amb violència vicària. Des del 2012, quan es van començar a recollir dades oficials, a Catalunya s’ha produït 137 feminicidis, dels quals, cinc corresponen a fills menors d’edat. A més, el nombre de criatures que han quedat orfes per la violència masclista és de cinc aquest 2024, i puja fins a 97 en els darrers deu anys.
La pregunta és clara: com es pot acabar amb la violència masclista? Doncs amb valentia. La dona que la pateix, que sent que és víctima a casa seva i al sí de la seva família, ha de dir-ho, ha de tenir el coratge de denunciar el seu agressor, plantar-se cara a ella mateixa i agafar el telèfon per marcar amb dits ferms el 900 900 120, la línia d’atenció contra la violència masclista de la Generalitat, i parlar alt i clar amb la persona que l’atendrà a l’altra banda de la línia. I si l’agressió és peremptòria, veïns, amics, parents, saludats, tant se val, han de trucar urgentment al 112. Perquè massa sovint, en el dubte, la indecisió o fins i tot en la indiferència, hi ha aquell segon que salva una vida o que la perd. Perquè tot és tan dolorosament atroç, que com a societat i com a humans no podem consentir que hi hagi, mai més, cap més Thaïs.
Per Més Ebre a Editorial
