Les persones que creuen que després de la mort física del cos hi ha una altra vida, fins i tot millor, afirmen que l’ànima que ha deixat aquest món arriba a la boca d’un túnel que condueix al Més Enllà.
És una creença que porta un alè d’esperança, però el creuament de camins no té la possibilitat d’una mirada enrere, ni d’un penediment de darrera hora, perquè és un camí de no retorn. I en aquest punt, si la mort fa por, doncs haver demanat ensurt.
Ara que han passat uns quants dies de les eleccions al Parlament, la ressaca post-electoral està baixant el seu suflé per donar pas a una situació que els polítics hauran d’afrontar amb la fredor i calma que calen per parlar de coses importants, com ara el futur del país i cap a on s’encamina.
Els resultats a les urnes han sigut clars. La derrota d’ERC, amb Pere Aragonès al capdavant, és aclaparadora, perquè amb la pèrdua de 13 escons passa de la presidència de la Generalitat a l’oposició més ostracista. Diuen els analistes que el problema rau en no haver sabut rendibilitzar aquests anys de govern. Per tant, Pere Aragonès, conseqüent i honorable, ha anunciat la seva renúncia a l’acta de parlamentari deixant la primera línia política. Temps hi haurà per analitzar aquest pas que ara ocasiona una ferida profunda i oberta entre els afiliats i simpatitzants d’Esquerra.
A l’altra banda hi ha la victòria indiscutible del PSC de Salvador Illa, el guanyador de les eleccions, que suma 42 escons. El “retorn” de Carles Puigdemont, amb la candidatura més personalista de la història sota les sigles de Junts+, ha aconseguit 35 representants; el PP ha augmentat 12 escons i ha fagocitat a Ciutadans, posant el partit de Carrizosa amb un peu dins el túnel en direcció al Més Enllà. El resum, així a rajaploma, és que les esquerres mantenen la seva força tot i els alts i baixos, però la dreta guanya empenta amb la clara recuperació del Partit Popular, l’ombra de Vox i l’entrada al parlament d’Aliança Catalana. Les altres dues forces d’esquerra, Comuns Sumar i la CUP perden, entre les dues, 7 diputats, que tampoc és una dada baladí. No s’hi val a badar, ja que la victòria d’Illa dona a entendre que el procés independentista s’ha acabat, i que el moment clau d’una societat motivada i mobilitzada, desitjosa d’una independència nacional efectiva, ha passat a la història. Almenys de moment, perquè ningú pot predir com o quan es pot produir una conjuntura social, econòmica i política que afavoreixi un moment com el que Catalunya va viure fa uns 10 anys, amb un sentit de rebel·lia i complicitat difícilment aplicables a dia d’avui.
Què passarà ara? Doncs que, com que el guanyador de les eleccions no té prou força per governar en solitari, necessàriament caldrà posar en marxa la maquinària de converses, pactes i aliances a les que tan fets estem els catalans. I si els números fallen i les posicions s’enroquen, sempre plana l’ombra d’unes noves eleccions. Però que ningú s’espanti, aquest és un escenari llunyà i abans d’arribar-hi, com a darrer extrem, hi ha molta selva per explorar.
Ara bé, el calendari no dona treva ni descansa, perquè immediatament després d’aquestes eleccions venen les europees, el 9 de juny, la campanya electoral de les quals començarà d’aquí a una setmana. D’acord amb aquest calendari, i de forma paral·lela, el dia màxim per a la constitució del nou Parlament, amb la seva presidència ja escollida, és el 10 de juny, i la investidura del proper president de la Generalitat serà després de Sant Joan.
Tot fa preveure que el túnel serà llarg i que fins i tot recorrent-lo a trompades, res garanteix un govern durador que, per primer cop des de fa anys, esgoti la legislatura. Ja va essent hora que la ciutadania tingui la percepció que s’acosten anys d’estabilitat, i que això repercuteixi en l’economia i el creixement, i la bona gestió porti a la calma social. I que almenys durant molt de temps, no s’hagi de triar entre ensurt o mort.
Per Més Ebre a Editorial