Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Cada mig any passa el mateix: el darrer dissabte d’abril i el darrer d’octubre es fa el canvi horari respecte l’hora del sol, segons si anem de cara estiu o hivern.
Hi ha qui diu que aquest trasbals horari és absurd, i malgrat les veus en contra, el canvi d’hora seguirà vigent, almenys, fins el 2026.
La propera matinada tocarà canviar el rellotge endarrerint-lo una hora. La teoria diu que aquesta nit podrem dormir una hora més, perquè cap a les 3 de la matinada seran les 2. No es tracta de l’”hora de la marmota”, que ningú es preocupi, però el cert és que això passa dos cops a l’any, en el trànsit de l’horari d’estiu al d’hivern.
Aquest canvi no és arbitrari, sinó que respon a la Directiva Europea 2000/84, aplicada des del 3 de març de 2002. L’argument que la sosté és el gaudi de més hores de llum i l’estalvi energètic. Ara bé, poc es parla de l’afectació que aquest canvi té sobre la reprogramació de bioritmes de moltes persones, que han de mentalitzar-se que a les 6 de la tarda ja és fosc i al matí li costi arrencar, en el cas de l’horari d’hivern que és el que tenim a sobre.
D’on neix la peregrina idea d’aquest canvi d’horari? Doncs de dues ments que en dos moments diferents, separats per 200 anys, van adonar-se del desajust que hi havia entre les hores de llum i la vida de les persones.
El primer va ser Benjamin Franklin. L’any 1784, aquest científic, inventor i polític, quan era ambaixador d’EEUU a França, es llevava a les 6 del matí i veia que el sol espetegava a la seva finestra; per tant, era conscient de la pèrdua que representava que les persones dormissin mentre el sol brillava, i que a la tarda haguessin d’encendre espelmes per treballar i il·luminar les seves llars. Per això va impulsar un canvi que semblava lògic, exposat a la carta que va enviar a The Journal de París, amb una proposta per estalviar energia, acompanyada d’un projecte econòmic per disminuir el cost de la llum. No es va tenir en compte.
El segon que va proposar el canvi horari va ser el constructor britànic William Willet, qui el 1905 va publicar les seves mesures d’estalvi amb un canvi d’hora a l’estiu. Per no fer-lo de cop i volta proposava transicions de 20 minuts cada setmana. Un procés complicadíssim que tampoc es va tenir en compte.
Només 10 anys després, els EEUU van aplicar el canvi d’horari per primer cop per estalviar combustible en temps difícils. El 1918 el canvi es va convertir en llei federal i durant la Segona Guerra Mundial, el govern estatunidenc va obligar a adoptar l’horari d’estiu per estalviar recursos.
A Espanya, que sempre “is diferent”, fins l’1 de gener de 1901 l’hora es regia pel meridià de Madrid, però cada província tenia la seva pròpia hora, perquè entre una punta i l’altra de la península hi ha 50 minuts de diferència en la sortida i posta del sol. Durant la Guerra Civil hi havia dos horaris segons els combatents estaven al bàndol republicà o al nacional. Per això el final de la Guerra Civil va succeir una hora abans pel bàndol republicà que per al nacional. El 2 de maig, de 1942, Franco va decidir seguir l’hora de l’Alemanya de Hitler. Fins a l’any 1973 el canvi no es va oficialitzar a causa de la immensa crisi del petroli derivada de l’embargament de l’OPEP com a resposta a la guerra del Yom Kippur. D’aquí que es veiés la necessitat d’aprofitar millor la llum solar per procurar un estalvi energètic.
A l’actualitat l’argument per al canvi horari rau en el mateix argument: l’estalvi d’energia que produeix, sense tenir en compte la quantitat d’empreses, fàbriques i centres de treball que tenen els llums encesos durant tot l’horari laboral. Perquè es fa clar una hora abans, però la gent no comença a treballar una hora abans. I amb la digitalització de la societat, aquest canvi potser és absurd.
Tanmateix, amables lectors, sobretot els més analògics, penseu a posar els rellotges a hora. I gaudiu d’una hora més de son.
Per Més Ebre a Editorial
