Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
.jpg)
És amb aquesta expressió que els llatins proclamaven una veritat universal i immutable: “recorda que ets mortal”. No es tracta d’una amenaça, sinó d’una circumstància de la qual ni tant sols la ciència més avançada ens pot alliberar. Almenys de moment.
El dia 1 de novembre està ple de tradicions i de creences que expliquen que la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre, la línia fina que separa el món dels vius del dels morts s’aprima tant, que els uns i els altres poden tenir un contacte subtil, fet de fe i d’amor per aquells familiars que ja estan a l’altra vora, just al darrera del tel que els fa ser invisibles. El sentiment de voler recuperar i retenir les persones estimades és palès a totes les cultures, que materialitzen aquest desig amb infinitat de rituals. Menjar castanyes i panellets, per exemple, n’és un. El seu origen rau en aquest sentit d’etern retorn, personificat en el fruit de l’ametller ritual sota el qual, antigament, s’enterraven les persones de la família quan morien. Menjar el fruit de l’arbre en forma d’aquest dolç, que en origen era rústic i poc elaborat, bàsicament fet només amb ametlla i sucre, en companyia de la família present al voltant de la taula, era un ritual poderós per prendre consciència del retorn dels morts a casa dels vius, només per espai d’una curta vetllada.
Si fem un tomb pel món trobarem infinitat de celebracions amb aquest mateix sentit. Així, el Dia de Morts de Mèxic és un dels exemples més emblemàtics de celebració de la mort en la qual, els cementiris s’omplen amb altars amb fotos, menjar, i altres objectes significatius per als difunts. Els mexicans celebren la vida dels difunts amb processons, balls, i parades festives amb catrines, creient que els esperits visiten els vius aquest dia. Passa quelcom semblant al Festival de Barriletes Gigantes a Guatemala, on llancen al cel grans estels que inclouen missatges culturals; la Festa d’Ognissanti i Giorno dei Morti a Itàlia, on les famílies honoren els sants i els morts amb trobades familiars i àpats; la Chuseok de Corea del Sud celebra la tardor combinant l’agraïment per la collita amb el record dels avantpassats o el Samhain irlandés, la festivitat celta del final de la collita d’on prové el Halloween americà, que celebra el canvi d’estació encenent grans fogueres, i on preval la creença que el vel entre els vius i els morts és tan fi que permet als esperits traspassar d’un món a l’altra. Ara bé, en el Festival dels Fantasmes Famolencs de la Xina i altres països asiàtics, es creu que els esperits dels difunts tornen al món dels vius, però de forma terrible i esglaiadora, i per això se’ls ofrena menjar i objectes de paper per apaivagar-los i allunyar la mala sort.
La idea de voler retenir les persones difuntes és una constant, perquè dir adéu sempre fa mal. Des de les momificacions fins a la criogenització moderna, l’intent per mantenir la presència de la persona que acaba de traspassar és una constant. Per això, al segle XIX es va posar molt de moda fer fotografies post mortem, vestint el cadàver recent d’un difunt amb la seva roba i fotografiant-lo en una actitud com si estigués viu. Fins i tot hi havia retratistes especialitzats en aquest tipus de fotografies que requerien una certa pràctica i tècnica.
El contacte entre vius i morts sempre demana una actitud de respecte, ja sigui per visitar les seves tombes amb música, menjar i dansa, o per recordar-los amb un simple ram de flors i potser un llantió de cera. Visitar cementiris és vivificar el record perquè el nom del difunt no es perdi. Heu vist a través de les xarxes socials com algunes persones anònimes, recuperen tombes oblidades? Les netegen, les dignifiquen i les tornen a fer visibles. Un treball altruista de dignificació i d’homenatge. I això, sabent que és la memòria personal i íntima el que més enalteix les persones estimades, perquè d’una forma o altra fa que es mantinguin vives i càlidament properes en tots els aspectes. I tant per sentir enyor com un amor etern i impertorbable, no cal pas que sigui Tots Sants.
Per Més Ebre a Editorial
