Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
La DANA que va assolar diverses poblacions del País Valencià, Andalusia i Castella La Manxa la setmana passada, ni tan sols tenia nom, però les conseqüències del seu pas romandran en la memòria col·lectiva durant anys.
A finals del segle XIX i principis del XX, les tempestes tropicals que arrasaven les Antilles rebien el nom del sant del dia, fins que el meteoròleg australià Clement Wragge va començar a posar-los noms propis seguint l’ordre alfabètic. Primer eren noms mitològics grecs i romans, després de polítics amb els quals no sentia afinitat, i finalment va optar per noms femenins. Els noms masculins es van incorporar al registre de tempestes l’any 1978, i el 1979 l’Organització Meteorològica Mundial va decidir alternar noms masculins i femenins per anomenar les sovintejades tempestes que sacsejaven una bona part de la geografia atlàntica americana.
A casa nostra, el fenomen anomenat "medicà", un minihuracà mediterrani, era un fet excepcional. No així les gotes fredes, conegudes com a DANA (depressió aïllada en nivells alts), unes borrasques “fantasma” inesperades produïdes en latituds altes, que solen aparèixer en estacions intermèdies, especialment a la tardor. Una DANA implica un temps molt insegur, amb precipitacions intenses i fenòmens tempestuosos que poden provocar inundacions i danys diversos. Aquest fenomen, tot i que no és nou, és responsable d'un 30% dels episodis de pluja intensa que acaben en inundacions.
Però de la magnitud de la DANA de la setmana passada, no se'n té memòria. Aquesta, que mai ha tingut nom, va arrasar municipis com Paiporta, Algemesí, Massanassa o Picassent, d’una llista d’una setantena de poblacions afectades, només al País Valencià. El resultat ha estat devastador: pèrdues materials valorades en milions d’euros i, el pitjor, centenars de persones mortes o desaparegudes.
Les imatges que han emès els mitjans són d’autèntica catàstrofe. Aquest impacte ha generat una desesperació profunda i també crítiques ferotges cap a les autoritats que havien d’avisar la població per tal que pogués prendre mesures per minimitzar les conseqüències. Aquest avís no va arribar a temps, i municipis com Paiporta van quedar negats en qüestió de quinze minuts. L'avinguda d'aigua, fang i restes que arrossegava ha deixat un rastre de destrucció que requerirà setmanes i mesos de treball intens per restablir la normalitat.
La tragèdia desfermada per aquesta DANA posa a prova la resistència de les poblacions afectades. La demostració de la vulnerabilitat humana davant un fenomen que ens supera, és palesa, i segons diuen els experts, estem tastant el que pot passar quan el canvi climàtic es faci més profund.
L’aigua ha entrat a les cases i negocis, arrasat infraestructures, tombat cultius i col·lapsat vies de comunicació. Però, davant d'aquest escenari desolador, els equips d'emergència i les ONG estan treballat incansablement per protegir les persones i oferir suport en tot moment. En contraposició a la desesperança neix la resposta humana. La solidaritat desplegada ha estat impressionant: milers de persones s’han ofert voluntàriament per ajudar en tasques de rescat i suport logístic, sumant-se als equips de bombers, la UME (Unitat Militar d’Emergències), Creu Roja i altres organitzacions que s’han posat al capdavant de l’operació d’emergència, esdevenint un símbol de resistència davant l’hecatombe. El seu missatge és d’esperança. Ho és la seva sola presencia.
La reconstrucció que espera a les poblacions valencianes no serà ni ràpida ni senzilla. Els danys materials, valorats en centenars de milions d'euros, afecten particulars, empreses, espais públics que estructuren la vida comunitària, fins i tot els propis carrers hauran de ser reconstruïts en una mostra d’esforç col·lectiu i una inversió pública significativa.
Però tot passa, i els valencians també tiraran endavant. Una mica més coixos, una mica més espantats, amb una osca profunda a la memòria del cor, però endavant.
Aquesta és la part més esperançadora, el costat més humà de la tragèdia: la resposta solidària col·lectiva que es manté viva i present quan fa més falta. El nostre record queda amb aquelles persones que han perdut la vida i els seus familiars. Per als qui han perdut la seva llar o el seu negoci, l'esperança de tornar a començar ha de ser el motor, l’únic possible, en aquestes moments tan difícilment passables.
Per Més Ebre a Editorial
