Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Una de les festivitats més importants a l’inici de l’any i just acabades les celebracions nadalenques, és la de Sant Antoni Abat.
Moltes poblacions aprofiten la seva diada per celebrar la festa major d’hivern amb unes connotacions diferents de qualsevol altra festa del curs de l’any, i amb uns protagonistes molt ben identificats: els rucs, els cavalls, les mules i els matxos, els indispensables treballadors dels camps, amics de traginers i de pagesos.
Què sabem de la vida Sant Antoni Abat, també conegut com Sant Antoni el Gran, del porquet o dels ases, i de les raons que van portar a la seva santificació? Doncs de la seva vida, com passa amb la immensa majoria dels sants i les santes, ben poca cosa. En algunes ocasions molt comptades i excepcionals, poden quedar les actes de les condemnes i martiris, com és el cas de Sant Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, però són excepcions. En tot cas, a Sant Antoni se l’ubica a l’entorn d’Egipte i originari d’aquelles terres desèrtiques, en les quals es va retirar per fer d’anacoreta, i sembla que va morir el 17 de gener de l’any 356. D’aquí que la seva festivitat es celebri aquest dia. Com tot bon sant que transita el desert de l’ànima, a Sant Antoni se li atribueixen lluites tribulades contra les temptacions diabòliques, una visita a Sant Pau l’ermità i de fet, pràcticament res més.
En tot cas, la seva fama es va fer més important i palesa a l’Edat Mitjana, arran de la fundació de l’ordre dels Canonges Regulars de Sant Antoni, també coneguts com Antonians, especialitzats en tractar i curar algunes escabroses malalties contagioses molt esteses en aquella època.
Així, el 17 de gener està ben marcat al santoral i al calendari de festes majors de Catalunya, molt especialment en aquelles poblacions i comarques en les quals, la principal activitat tenia a veure amb el treball de la terra. I si parlem de pagesos, també hem de parlar dels animals de tir dels quals els pagesos s’ajudaven per una feina tan rude com són totes les labors que fan referència al camp. D’aquest homenatge neix aquesta festivitat tan arrelada a la cultura popular catalana, que combina fe, devoció i espectacle, i que posa en valor la connexió històrica entre els humans i els animals, especialment els de tir.
Per això, un dels elements més emblemàtics d’aquesta celebració són els Tres Tombs, la desfilada de carruatges i cavalleries que acaba amb la benedicció dels animals i la protecció divina que portava implícita. Els pagesos tenien una gran fe en l’efectivitat d’aquest gest de protegir les bèsties, perquè per a ells, perdre un ruc, un cavall, un matxo o una mula, en qualsevol extensió del verb perdre, era un autèntic daltabaix, perquè aquests animals, amb la seva potència, eren indispensables en les feines dels pagesos.
A les Terres de l’Ebre, la festa de Sant Antoni Abat, en plena Setmana dels Barbuts, és l’inici d’un cicle festiu que marca el calendari d’hivern. Poblacions com el Perelló, Mora d’Ebre, Benifallet, Mas de Barberans, Alcanar, Garcia, Ascó, Móra la Nova i altres, s’omplen d’activitats que inclouen processons, concursos, àpats populars i festa. Una autèntica festa major en ple gener.
D’aquesta forma, Sant Antoni Abat s’ha convertit en un símbol d’identitat cultural i social. Avui la mecanització ha estat un substitut molt efectiu dels animals, però recordar del lluny que es ve, no està de més. I també reconèixer el valor de la vida rural, de les tasques agrícoles i dels animals de tir, que durant segles han estat imprescindibles per al desenvolupament del territori.
Avui els Tres Tombs són un aparador de carros decorats, corretges abrillantades i vestits tradicionals, un acte de reivindicació cultural i històrica, però també un homenatge patrimonial a aquesta connexió ancestral per la qual cal sentir orgull. La següent obligació és fer perdurar aquest sentiment a les generacions joves que pugen i que ja venen empenyent.
Per Més Ebre a Editorial
