Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Un divendres qualsevol pot ser un punt d’inflexió entre l’abans i el després d’una via de trànsit. Ho va ser divendres passat pel conductor del camió que va morir a l’AP-7 entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar; però aquesta va ser, i lamentablement, només la punta de l’iceberg.
Efectivament, estem parlant d’un tram altament conflictiu de les vies ebrenques; però divendres passat va superar tots els punts de no retorn, perquè aquest accident va col·lapsar l’autopista, però també les vies alternatives, generant una situació d’autèntic caos, que es va allargar fins aconseguir posar els usuaris a la vora del paroxisme, després de 14 hores d’espera.
El punt d’inflexió d’aquest cas és el que ha tornat a posar en evidència les greus mancances de mobilitat que pateix el territori, i aquest accident mortal, lamentablement, no és un fet aïllat, sinó la prova més recent que el tram ebrenc de l’AP-7 està al límit de la seva capacitat. Per tant, calen solucions urgents, estructurals i que tinguin efectivitat a nivell temporal.
Per això, des del Ministeri de Transport i Mobilitat Sostenible s’han afanyat a anunciar que ja s’està redactant el projecte del tercer carril entre l’Hospitalet de l’Infant i Amposta, una obra que costarà 162 milions d’euros i que, segons el ministre, Óscar Puente, no quedarà relegada per altres inversions en infraestructures viàries. Ja és un pas, tenint en compte que l’Administració té els seus “tempos”. Però el que el territori necessita és alguna cosa més substancial i concreta que un recull de promeses i d’estudis previs: cal un calendari clar i compromès per a l’execució d’una obra tan important com aquesta.
Des de l’alliberament dels peatges l’any 2021, després de 50 anys de pagar per transitar per la via, l’AP-7 s’ha convertit en l’eix principal del transport per carretera al territori, però sense adaptar-la a la nova realitat del trànsit. Cada dia circulen per aquest tram milers de vehicles, entre ells una elevada quantitat de camions que abans optaven per altres rutes. Sense una via alternativa viable, qualsevol incident greu pot provocar una paràlisi absoluta, com es va veure divendres passat. El problema és d’infraestructura, però també de gestió de la mobilitat: l’accident va evidenciar mancances en la coordinació de la resposta i en la informació als conductors.
Per la seva banda, el Servei Català de Trànsit ha anunciat millores per evitar la repetició de situacions com aquestes, com ara la incorporació de panells informatius mòbils i la figura d’un responsable de sinistres que agilitzi la gestió de les emergències; però aquestes mesures no resolen el problema de fons: que l’autopista està pensada per a una intensitat de trànsit molt inferior a la que suporta actualment.
Sembla fàcil arribar a la conclusió que mentre l’AP-7 segueixi sent una via saturada, qualsevol accident continuarà generant episodis de col·lapse. I com el peix que es mossega la cua, amb una carretera sobrecarregada, el risc d’accidents augmenta de forma significativa. Per tant, l’ampliació de la via és fonamental per garantir una mobilitat segura i fluida, però també cal replantejar altres aspectes, com la millora de la N-340 per convertir-la en una alternativa confiable, o la implementació d’un sistema de senyalització intel·ligent que reguli la velocitat i les condicions de circulació en temps real.
Algunes veus han qualificat d’"esperançador" l’anunci del Ministeri, però el que cal és concreció i, sobretot, celeritat per passar d’una proposta en estudi a una realitat que ja és urgent.
El que va passar divendres a l’AP-7 és un símptoma de la manca d’inversió en infraestructures viàries a les comarques ebrenques, un territori que massa sovint es veu relegat en la planificació d’unes inversions que ha de reclamar amb tossuderia, aplicant en l’acte un sobreesforç que desgasta molt. Tanmateix, els actors fonamentals en qualsevol acció política, són els usuaris, sempre enmig de les equacions més complicades, i els que més reclamen que les administracions passin de les paraules als fets, i que ho facin, sobretot, abans que un nou accident torni a evidenciar, de la manera més dramàtica possible, que el temps per pensar ja s’ha esgotat. Ara toca actuar. I resoldre.
Per Més Ebre a Editorial
