Quan el Carnaval governa

El rei Carnestoltes ja és aquí, i a les Terres de l’Ebre ho sap tothom. Ha arribat amb la seva rauxa habitual, desafiant l’ordre establert i declarant uns dies de bogeria col·lectiva on la norma és que no hi hagi normes... o poques.

Aquest cap de setmana, i fins dimarts, la disbauxa s’apodera dels carrers amb balls, disfresses vistoses que surten a lluir a les rues multitudinàries, i la transgressió s’imposa. És Carnaval, i seguint la tradició, és temps de fer “maldats i malifetes” abans que arribi la Quaresma.

La festa de Carnaval és un dels últims vestigis d’una tradició mil·lenària, hereva de les bacanals romanes i de les festivitats gregues en honor a Dionís, divinitat del vi i l’excés. Com en la majoria dels casos, les festes actuals, cristianitzades, enfonsen les arrels en actes d’agraïment als déus de les collites, de les estacions, de les divinitats que tenien la bondat de fer ressorgir el bon temps després de l’hivern i encaminar les persones cap a la primavera, l’inici del cicle natural i el ressorgiment de la vida. En aquest sentit, els pagesos d’altres temps celebraven l’arribada del bon temps amb festes on estava permès disfressar-se, canviar de rols, criticar els poderosos sense por de represàlies i omplir la panxa de menjar i beguda mentre el cos aguantés. El cristianisme va adaptar al calendari religiós d’acord amb el cicle lunar, quedant fixades just abans de la Quaresma, antagonista total del Carnestoltes.

A les Terres de l’Ebre, el Carnaval manté moltes d’aquestes tradicions i a cada municipi es viu d’una manera diferent. A Tortosa, per exemple, el Dijous Llarder és sinònim de baldanada popular a l’ermita de Mig Camí, mentre que a Xerta i Aldover, la fogasseta –un entrepà de truita amb carxofes, alls tendres i salsitxa– és el plat estrella. A Amposta, el menjar blanc fa de postres després de l’entrepà de truita amb salsitxa, i a La Ràpita, el Rei Carnestoltes farà la seva entrada triomfal abans de ser jutjat i condemnat el pròxim dimarts, quan la festa acabi.

Però, si hi ha un Carnaval que cal viure almenys una vegada a la vida, és el de Godall. Amb més de 125 anys d’història, aquesta festa conserva elements únics, com les mascarulles, unes màscares que cobreixen tota la cara i permeten als participants mantenir l’anonimat durant la festa. Però el que realment fa especial aquest Carnaval és la famosa batalla de la farina, una guerra on es llancen més de 700 quilos de farina i que transforma la plaça del poble en un camp de batalla blanc i festiu.

Però tot allò que comença ha d’acabar, i el Carnaval no n’és una excepció. Amb l’arribada del Dimecres de Cendra, l’alegria es torna ressaca i el rei Carnestoltes serà jutjat i condemnat sense opció d’indult. És el moment de l’entrada triomfal de la Quaresma, la vella severa, eixuta i primmirada que posa fi a la festa i imposa set setmanes de contenció, dejuni i penitència.

Fa no tants anys, la Quaresma no era només un símbol, sinó una realitat estricta. Estava prohibit menjar carn els divendres, i la gent que s’ho prenia seriosament, seguia una dieta austera basada en peix (bacallà, principalment), llegums cuits amb aigua i pa. Avui dia, la Quaresma ja no s’observa igual i la gent menja el que vol, els divendres de peix són una opció i el dejuni ha quedat relegat a qui vol fer dieta. Però el ritual de l’Enterrament de la Sardina continua present en moltes poblacions quan el Carnaval arriba a la seva fi.

Ara, però, toca gaudir, perquè el Rei Carnestoltes és generós i ha vingut a repartir diversió a dojo. És el moment de ballar, de riure, de deixar-se anar. I si algú es queixa que tot això és un descontrol, que es posi la cua i les banyes, perquè en aquests dies de regnat carnavalesc, el pecat més gran és no deixar-se portar per l’alegria.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari