El 8 de març és una data assenyalada al calendari pel seu caràcter reivindicatiu de la lluita feminista i també per la memòria col·lectiva dels fets que van donar peu a la celebració d’aquesta jornada.
Demà dissabte, 8M, milions de dones (i homes) d’arreu del món surten al carrer per recordar que la igualtat encara està lluny de ser una realitat perfectament normalitzada. Una batalla que cada any es recorda de forma massiva, però que es lluita dia a dia. Ara bé, per què se celebra aquest dia? I més important encara, en quin punt ens trobem en la necessària revolta feminista?
Anem a l’inici. L’origen del Dia Internacional de les Dones es troba a les mobilitzacions obreres de finals del segle XIX i principis del XX, quan milers de treballadores exigien condicions dignes i l’observació de drets fonamentals. Una de les fites més recordades és la vaga de 1908 a Nova York, en què centenars de dones que treballaven en la indústria tèxtil es van plantar contra la precarietat.
Però el fet que va marcar definitivament la història del 8M va ser la tràgica mort de 146 treballadores a l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist de Nova York el 25 de març de 1911. Les condicions laborals d’aquelles dones eren inhumanes: jornades de més de 12 hores, sous miserables i, sobretot, la pràctica abusiva de tancar les portes de la fàbrica per evitar que les treballadores fessin pauses. Quan el foc es va declarar, moltes dones no van poder escapar de l’interior de la manufactura i van morir atrapades. Aquesta tragèdia va sacsejar la societat i va ser el detonant de la lluita pels drets laborals i la igualtat.
A partir d’aquí, i gràcies a l’impuls de figures com Clara Zetkin, el 1911 es va celebrar el primer Dia Internacional de les Dones a diversos països, amb mobilitzacions massives. La data del 8 de març es va acabar consolidant després de la Revolució Russa de 1917, quan una vaga de dones que es van unir Petrograd sota el lema “Pa i Pau” va propulsar del canvi polític que acabaria amb la caiguda del tsarisme. A tota Europa les dones demanaven el seu dret a vot, millors condicions de treball i la igualtat entre homes i dones. Finalment, l’ONU va oficialitzar el Dia Internacional de les Dones el 1977.
Els avenços en drets laborals, representació política i llibertats individuals han estat molts des d’aquelles primeres protestes. Tanmateix, la desigualtat persisteix. D’acord amb un informe de les Nacions Unides, encara hi ha una bretxa salarial del 20% entre homes i dones en molts països, la violència masclista és una xacra visible, identificada i molt difícil d’erradicar, i l’accés a l’educació i a la salut per a milions de dones, especialment en països depauperats, només és un anhel.
Aquest 8M arriba en un moment de contradiccions. D’una banda, mai abans hi havia hagut tanta consciència sobre la importància de la igualtat de gènere. Els moviments feministes han aconseguit posar a l’agenda política i social temes com el dret a decidir sobre el propi cos, la corresponsabilitat en les cures o la necessitat d’una educació sense estereotips sexistes. Però també vivim un període en què els discursos reaccionaris de l’extrema dreta tornen a guanyar terreny i llavors, els drets de les dones es qüestionen i fins i tot retrocedeixen.
Aquesta situació tampoc és nova a casa nostra, però aquí hi ha una xarxa de dones i col·lectius que lluiten per canviar situacions adverses, organitzant tallers, formació i manifestacions reivindicatives dels drets que corresponen i una visió femenina de la vida.
El 8M és una jornada per sortir al carrer, aixecar la veu i recordar que els drets aconseguits no estan garantits. No és la lluita d’un dia, sinó de cada dia, en cada espai i en cada decisió. Com deia l’escriptora francesa Simone de Beauvoir: “N’hi ha prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones siguin qüestionats. Aquests drets mai es donen per segurs, cal mantenir-se alerta tota la vida”.
Aquest 8M, doncs, celebrem els avenços, però sobretot, recordem que la lluita continua.
Per Més Ebre a Editorial