Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Ja s’ha convertit en un tema recurrent, tan habitual com parlar del temps, només que més indignant: la problemàtica ferroviària és el paradigma d’un territori amb àmplies i variades ferides en matèria de mobilitat. I qui pitjor ho té, són les Terres de l’Ebre.
La dificultat que representa a diari el servei ferroviari no és nova, però la situació té una tendència pregona a empitjorar. Els usuaris reben un servei deficient, retards constants, avaries freqüents i una manca de planificació que converteix els desplaçaments en un patiment.
Les dades descarnades són que, només el 2023 es van registrar més de 25.000 incidències a la xarxa de Rodalies de Catalunya amb diferents graus d’afectació, que van des de retards i cancel·lacions, fins a finestres mal tancades, baixes d'última hora de maquinistes o atropellaments a les vies. El problema endèmic, tanmateix, és la falta d’inversió. Entre el 2015 i el primer semestre de 2022, l'Estat havia projectat inversions a la xarxa ferroviària catalana per valor de 6.194 milions d'euros, dels quals, només es van executar un 35,1% del total previst, una xifra inferior al 41% de la mitjana espanyola.
La traducció directa d’aquesta situació i que serveix perfectament d’exemple, és la línia R16, que connecta les Terres de l’Ebre amb Barcelona. És una de les més castigades, amb una mitjana de retards que supera els 20 minuts per trajecte, amb jornades en què els trens han acumulat més d’una hora de demora, supressió de serveis i trens que circulen en condicions deplorables.
La situació no ha millorat després de les obres de Roda de Berà, que suposadament havien d’agilitzar el trànsit ferroviari. El Corredor Mediterrani havia de ser una de les grans solucions per millorar la connectivitat ferroviària, però de moment, tot i que ja hi ha alguns trams operatius, el transport de mercaderies sembla haver passat per davant del transport de passatgers, i per tant, les millores promeses, no arriben.
A tot això, cal sumar el debat sobre el traspàs de Rodalies a la Generalitat. El ministre de Transports, Óscar Puente, ha anunciat que el traspàs es farà efectiu abans del 2026, però el Govern català exigeix garanties reals. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha reiterat que la Generalitat no acceptarà un traspàs sense els recursos necessaris per gestionar-lo correctament, i ha manifestat que es necessiten almenys 1.700 milions d’euros per posar al dia la malmesa xarxa ferroviària catalana. La imatge és clara: a un extrem de la corda hi ha la Generalitat, i a l’altra, el Ministeri. Cadascú estira en la seva direcció, i enmig de la corda, el mocador, és la gent que, estupefacta, veu com la fustiguen a diari.
Per això, fa anys que la Plataforma Trens Dignes alça la veu per denunciar la cronicitat d’una situació esgotadora. La seva lluita es recolza en reivindicacions òbvies: des de la millora de les freqüències fins a exigir la inclusió de les Terres de l’Ebre en un sistema ferroviari més eficient i just. Demà dissabte, 22 de març, la plataforma ha convocat una nova manifestació per demanar una mobilitat digna, un servei públic que compleixi amb la seva funció i, sobretot, que no margini el sud del país.
La indignació ciutadana està justificada. No es tracta només d’un problema de trens, sinó de país, de planificació i de respecte cap als territoris que es troben més allunyats dels grans centres de decisió. En aquest aspecte, les Terres de l’Ebre no poden quedar al marge de la mobilitat ferroviària, ni poden continuar sent el vagó de cua en la llista de prioritats. I si hi ha una cosa és ben clara, és que la paciència de la gent és tan gran com la seva necessitat de moure’s a diari per les més variades raons. Però compte, perquè aquesta paciència, s’acaba.
Per Més Ebre a Editorial
