Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Avui, quan pensem en el Carnaval, ens venen al cap les grans rues de comparses que omplen els carrers de música, carrosses espectaculars, disfresses multicolors amb al·legories de cent temàtiques imaginatives, i disfresses amb milers de plomes, lluentons i maquillatges increïbles.
Ara bé, no sempre ha estat així. De fet, el Carnaval tarragoní que coneixem avui és relativament jove. Per conèixer l’essència fonamental del carnaval tradicional cal traslladar-se als orígens, a les arrels de la celebració, quan la sàtira, el sarcasme, la crítica i la ironia protagonitzaven aquests dies, que van des del Dijous Gras fins el Dimarts de Carnaval.
Anem enrere en el temps per descobrir com era el carnaval que vivien els nostres besavis i les nostres besàvies.
Habitualment Carnaval cau durant el mes de febrer. Aquesta festa té arrels profundament paganes i marca la última gran celebració abans de la Quaresma, que s’allarga durant 40 dies. Els seus orígens, però, es perden en la nit de la història, igual com els seus rituals, encaminats a expulsar els mals esperits, celebrar la fertilitat i gaudir d’un moment d’evasió abans del sacrifici de penitència i dejuni que era característic de la Quaresma.
Per això el Carnaval no només és una festa: és una transgressió, un temps en el qual les normes socials s’inverteixen i (gairebé) tot s’hi val. Aquesta dualitat, aquesta explosió esbojarrada mesclada amb una certa sàtira social, és el que ha mantingut viva la tradició durant segles, amb noves i necessàries recapitulacions per posar-la al dia.
A Tarragona, aquesta festivitat va trobar la seva pròpia expressió, i no va ser fins a la primera meitat del segle XX que va adquirir una forma única i espectacular de manifestar-se. Ara bé, com es va arribar a aquest punt? Què va portar una ciutat, tan marcada per la seva història clàssica, a abraçar amb entusiasme una tradició tan estrafeta? Per respondre aquestes preguntes cal que ens endinsem en el passat de la ciutat i en la història d’una tradició que ressona en l’ànima tarragonina.
Per definició, Carnaval és una festa pagana i lunar. Hi ha autors que asseguren que el Carnaval que ha arribat fins els nostres dies es remunta a més de 5.000 anys d’antigor, i alguns el situen en l’Imperi Romà, relacionant-lo amb les Saturnals, unes festivitats que els romans celebraven en honor al déu Saturn. A la Grècia clàssica també celebraven unes festes similars, però en aquest cas, dedicades a Dionís, entre altres divinitats del panteó olímpic.
El fet que Carnaval sigui al febrer tampoc és casualitat, sinó que es van fer coincidir en una època de transició de l’hivern a la primavera, quan es portaven a terme ritus de purificació coincidint amb els darrers dies de la letargia de l’hivern sobre la naturalesa. Es creia que el déu Saturn tombava per la terra tot l’hivern i que necessitava rituals i ofrenes perquè marxés de la terra per tornar a l’inframón, moment en el qual, començava el cicle de les collites de l’estiu. Per això, amb balls, banquets i vestits amb disfresses i màscares que personificaven aquest déu, els pobles clàssics celebraven l’abundància de la terra deixant de banda obligacions i jerarquies, per gaudir durant uns dies i després tornar a l’ordre.
Hem dit que el Carnaval també és una festa lunar. Això implica que les dates de celebració varien d’acord amb les fases de la lluna. Així, per situar el carnaval en el calendari, cal buscar la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera, que sempre coincideix amb Setmana Santa. A partir d’aquesta setmana es compten quaranta dies enrere, fins arribar al Dimecres de Cendra que és el primer dia de la Quaresma. El dijous anterior és Dijous Gras i coincideix amb l’inici del Carnaval.
Com que la Quaresma recorda els 40 dies de Jesús al desert, la gent no podia menjar carn ni tenir cap tracte carnal en cap sentit (excepte si pagava una Butlla, perquè pagant, fins i tot Sant Pere podia afartar-se de menjar i sexe). Per això el Carnaval era entès com uns dies de llibertat abans de la clausura. Això feia que a nivell social, es trenquessin unes quantes regles. La idea era aprofitar per fer tot el que després la gent ja sabia que no podria fer durant molts dies.
El rei Carnestoltes presidia totes les activitats del seu cicle festiu. El personatge, abans igual que ara, és un bestiot, un cafre a qui agrada rodejar-se d’un ambient de disbauxa i transgressió. Fins Dimecres de Cendra acostumava a presidir balls de màscares, rues i tota mena de desfilades. Finalment, per les seves malifetes, el dimarts de Carnaval anava a judici i al final, estava clar que el condemnarien a morir cremat a la foguera. A Tarragona, després de llegir el seu testament, sempre impregnat pel missatge de gaudir de la vida despreocupadament, el cremen a la Plaça de la Font, juntament amb la seva parenta, la Concubina.
Cal dir que fa uns anys enrere, el Carnaval no era una festa gaire popular a Tarragona, perquè la ciutat era una important seu eclesiàstica i militar. I ja se sap, amb capellans i militars, poca broma...
Tot i així, el Carnaval de Tarragona és un dels més emblemàtics dels Països Catalans. Un dels elements més distintius de la festa a la tarragonina és la Bóta que s'instal·la a la Plaça de la Font, i que indica tant l'arribada de la celebració com el seu final, perquè el dimarts de carnaval la cremen, juntament amb el Ninot i la Ninota (que representen el Carnaval i la Concubina), enmig de focs artificials, la presència de centenars de tarragonins i tarragonines, i l’actuació del Drac de Sant Roc, el Ball de Diables, la Víbria i altres bèsties de foc de Seguici Popular.
El Carnaval a Tarragona l’organitzaven diverses entitats de “instrucción y recreo”: esportives, socials, culturals, teatrals i polítiques. Anunciaven l’arribada del rei Carnestoltes amb gran solemnitat, perquè li reconeixien el rang de monarca. Al segle XX van aparèixer les “comisiones humorísticas” encarregades de l’organització de la festa, integrades entre altres, per exemple, pel Centre Català i “Los bereberes” del Ateneo Tarraconense de la Classe Obrera, l’any 1915.
Consten dos programes de carnaval complets i ben conservats, que comencen la seva proclama de la mateixa manera. Així:
“De los bulliciosos festejos con los que los leales súbditos de sus majestades carnavalescas se proponen celebrar la entrada y estancia en esta ciudad de tan alegre, campechano y nunca bien tolerado personaje. Para que no pueda decirse que aquí no sabemos tratar como se debe al que nos promete unos días de algarabía y jolgorio, a fin de pasar del mejor modo posible el resto del año, para que se vea que en esto de divertirnos y de que se divierta todo el mundo somos gente muy echada para adelante, vean ustedes y verán que de corazón van a verse por estas calles de Dios, en honra y gloria del magnífico señor carnestolendas, a quien ustedes no conocen y yo tampoco. Vamos tirando”.
Seguidament, el cartell explicava els actes del Dijous Gras amb l’entrada del Rei Carnestoltes a Tarragona. Durant els dies que durava el regnat del carnestoltes s’acostumava a cantar un tonada que deia:
Carnestoltes, quinze voltes
i Nadal de més a més,
que cada dia fos festa
i la Quaresma mai vingués.
La butxaca proveïda
no digués jo mai que no, i tot sovint cridaria:
Noia porta’m el porró.
Però amb el pas dels anys es va substituir per aquesta altra cançoneta:
A setze, a setze,
A setze, el vi,
que el pobre Carnestoltes
s’acaba de morir.
Els orígens del Carnaval de Tarragona es troben en les festes Saturnals, Lupercals i Matronals romanes, en les quals hi havia, des de la inversió de papers socials i sexuals, fins a la representació de personatges com Saturn, el déu més fosc. Cal aclarir, tanmateix, que algunes de les característiques d’aquestes festes es van mantenir en èpoques posteriors, i que estaven en auge a l’Edat Mitjana. Sense anar més lluny, al famosíssim capitell de La Processó de les Rates que es pot veure al claustre de la catedral de Tarragona, els historiadors hi han voler veure una escena del Carnaval: les rates passegen un gat que es fa el mort, i acaba ressuscitant per cruspir-se-les.
Per trobar la primera referència d’un carnaval urbà a Tarragona hem d’anar al segle XIX. Aquest carnaval tenia rues i desfilades i es trobava en ple apogeu de gent que hi participava de diverses maneres. És en aquest moment que es va definir la seqüència ritual que avui encara es segueix, tant de la construcció com de la crema de la Bóta monumental, per part del creixent gremi local de boters de la ciutat. De fet, aquests artesans van ser els veritables iniciadors de la festa, juntament amb el Ball de Diables.
La història del Carnaval tarragoní està plena d’alts i baixos, i tot i que va arrencar amb força, va caure als anys 30 del segle passat, quan en plena Guerra Civil, a caure en decadència fins gairebé desaparèixer a causa d’una prohibició directa. L’any 1937, en una ordre signada el 3 de febrer a Burgos, es prohibia la celebració de qualsevol festa relacionada amb el Carnaval en tot el territori que controlaven les tropes franquistes. I només dos anys després, el 1939, amb el triomf de les forces de Franco, aquesta ordre es va fer extensiva a tot l’Estat espanyol. Tarragona va perdre les seves celebracions carnavaleres fins que van arribar els ajuntaments democràtics, els quals, van rescatar la vitalitat d’aquesta festa, sempre amb la complicitat de la nova societat civil. A Tarragona la festa va revifar el 1981.
La Primitiva Terpsícore era una de les poques societats refundades del Carnaval de Tarragona provinent del segle XIX, i quan es va organitzar de nou, ho va fer seguint el nou model de celebració urbana que parodiava i se’n fotia de les processons del Corpus Christi i de les festes patronals. I compte! perquè la refundació de la Primitiva Terpsícore es va produir el 2003, fa tot just quatre dies, com qui diu. Actualment aquesta entitat té l’encàrrec d'exercir de notària de la Concubina qui, a través d’aquesta associació, llega el testament cada Dimarts de Dol, tot just abans de tastar la foguera que posa el punt final al Carnaval.
En Josep Pau Virgili i Sanromà (Tarragona,14 de juliol de 1895 - 1993) era impressor, bibliòfil i durant molts anys va ser el cronista de la ciutat. En el seu llibre “Llegendes i narracions de Tarragona”, ofereix una crònica precisa de com eren els carnavals d’abans:
[...] S'havien realitzat carnaval cèlebres i alguns han deixat records que els tarragonins no varen oblidar durant molts anys. Totes les societats recreatives es llençaven a festejar-los amb gran esplendor, sobretot la Societat Euterpe, Artesana, Empireo, Renacimiento, Casino de Tarragona, Ateneo Tarraconense, Centre Català, Cafè de les 7 portes, etc., ho feien amb enrenou. Els balls que precedien els tres dies de Carnaval eren fastuosos, amb vertaderes batalles de confeti i serpentines i grans orquestres que els amenitzaven. Acudien al ball dones ricament abillades amb màscares que els tapaven la cara, que feien créixer la curiositat dels seus ben plantats conqueridors, que de vegades resultaven ésser els seus propis marit o nuvis”.
Segueix narrant el iaio Virgili: “Fou molt famós al Carnaval que a la nostra ciutat va tenir lloc l'any 1860. Es varen reunir al passeig de Sant Antoni un gran nombre de persones pertanyents a societats recreatives per esperar l'arribada del déu carnaval, que fou rebut amb tots els honors. Davant anaven els batedors disfressats de guerrers, cavalcant ases. Seguien uns gegants contrafets, acompanyats de gralles i trombons ben disfressats. Un grup de joves, també amb disfresses, portaven llargues escales amb les quals pujaven els balcons a obsequiar amb caramels i confetti a les boniques noies que els observaven. Darrera anava el rei Carnaval, vestit com un emperador, amb un cotxe descobert, amb un gran seguici de músics. L'any anterior s'havia construït un campanar amb una catedral en miniatura, poblat de rats-penats, i que llençà les campanes al vol quan el carnaval entrava a la ciutat. Portava un govern amb tots els ministres disfressats estrafolariament, seguit d'un gran seguici de joves cavalcant ases. Tancava la cort un consell municipal també amb rara indumentària, que badallava contínuament per demostrar la gana que patien en l'exercici dels seus càrrecs. Els actes dels darrers dies de Carnaval tenien un colofó: l'enterrament de la sardina, que era celebrat amb gran xivarri el Dimecres de Cendra, a la nit”.
A banda de les festes, hi havia un tret que diferenciava el Carnaval de qualsevol altra celebració: la possibilitat d’enfotre’s de tutti quantti, de dir el que es pensava sense filtre i, sobretot, de donar llibertat a la sàtira i la paròdia. En aquest sentit, segueix explicant en Josep Pau Virgili i Sanromà, el iaio Virgili:
“En els carnavals tarraconenses d'abans, l'any 1866 les passions polítiques eren excitades i no va tardar molt en saltar la guspira dels partidaris del general Prim contra Isabel II. Entre l’impàs d'aquest moment es prodigaren paròdies carnavalesques amb penons i pancartes abusives a determinats tipus, que la gent reia a l’endevinar a qui o a què es referien. Aquell any el déu carnaval fou rebut amb tots els honors pel portalot, proper a la casa de la Beneficència. Com sempre, no faltaren les comissions dels centres culturals i recreatius. Davant anaven sis batedors amb indumentària grega; seguia l’hereu Magí i la pubilleta Tecleta, en estat interessant (vol dir que estava prenyada), a l'espera d'un d'aquells parts tan propicis en aquelles èpoques de revoltes; timbals, gralles, Ajuntament carnavalesc amb el Magí de les Timbales en un ase. Els components del Cor l’Àncora vestits de mariners, cantant cançons alusives; els socis de l’Empíreo, com els fills de cases acabalades per a distingir-se dels altres; la comissió de l'Ateneu Tarraconense amb els seus penons carregats de lemes: instrucció, ciència, art, indústria, música, teatre, certàmens, etc., abillats amb una indumentària de color blau i grana. Seguia un monstre de quatre caps i el déu del Carnaval amb un vestit de setí d’or, amb els seus granaders amb maces d’argent, amb un mestre de cerimònies , asseguts tots en una carrossa monumental tirada per bous. Darrera, comparses sortides dels manicomis, indis, xinesos, músiques i danses, amb més de dues-centes persones cridant, tocant, tirant peladilles, confeti, caramels, farinots, i com a colofó, el carro anomenat del Triomf: el triomf del déu carnestolendes sobre tot allò que significava tristesa i mal humor. Aquest gran enrenou continuava els dies següents, dilluns i dimarts de Carnaval, i concloïa amb l'Enterrament de la Sardina. L'any 1872 va sortir una comparsa constituïda per un grup de joves cavalcant ases, molt seriosos ells, i sota d’un pal·li un altre jove disfressat de general francès, representant irònicament la rebuda que feu certa ciutat (es refereix a Reus) al general Suchet durant la Guerra del Francès”.
Tot canvia i pel fet de fer-ho vol dir que és viu i que es mou. El Carnaval de Tarragona, després de passar per mil circumstàncies, ha arribat als nostres dies convertit en una festa esplendorosa de la que gaudeixen milers de persones. I tant si l’organitzen, hi participen o se la miren des de fora, és igual d’intensa.
Les autèntiques protagonistes del Carnaval tarragoní són les disfresses, naturalment, i amb elles, les carrosses, les comparses i tota la immensa feina que fan d’un any a l’altre. Perquè quan un Carnaval s’acaba, comença el següent. No és difícil entendre, només veient la magnitud d’algunes disfresses i la quantitat de persones que integren les comparses, que la labor de crear la disfressa i convertir-la en quelcom real, no es pot fer d’un dia per l’altra. Calen mesos i mesos de feina per arribar amb èxit a l’any següent i competir en els diferents certamens, més enllà de la vistositat de les rues, especialment la de l’Artesania, que es porta a terme el dissabte de Carnaval. De mitja hi participen més de 3.000 persones organitzades en comparses, les quals, competeixen entre elles amb una rivalitat saludable que, al final, garanteix el lluïment de la festa.
Precisament, la Rua de Lluïment és la del diumenge de Carnaval. En ella participen les 15 entitats guanyadores de l’any anterior, i d’entre elles, surt també qui l’any següent portarà la Concubina o el Carnestoltes a la carrossa.
Aquest és el timelapse del Carnaval tarragoní, vist en uns quants paràgrafs:
Als actes més tradicionals s’ha afegit en els darrers anys, la Gala de la Disfressa d’Or que es disputen les comparses, les quals mostren al públic un bri del que oferiran a la rua; també el concurs de Drag Queen…
El Ninot i la Ninota desapareixen i el Carnaval s’acaba. Però és justament quan això passa quan tot recomença. Ho fa de forma callada, discreta i mig en secret, perquè només els comparsers saben com serà el vestit que lluiran l’any següent, i com competiran per fer-se amb l’honor de portar el Rei o la Reina a la seva carrossa. El Rei i la Reina de carn i ossos també surten d’aquest honor i el porten amb orgull durant tots els dies de la festa, des del Dijous Gras al Dimarts de Carnaval.
Abans, més que no pas ara, el Carnaval tarragoní era ironia, la prohibida Guerra de la Farina, sàtira i escatologia, en una ciutat en la que regnava un estol de capellans i de militars. Però les ordres del Carnestoltes eren clares: tothom podia enfotre’s de tot i de tothom, enmig de tres dies de bogeria.
Avui però, el Carnaval de Tarragona és artesania, música, lluentons, comparses d’escoles, entitats i associacions ben diverses. I sobretot, disfresses, moltes disfresses. I espectaculars.
Els temps canvien i malgrat els alts i baixos de la festa, que ha anat sobrevivint més enllà de les prohibicions i fins i tot de la pandèmia, el Carnaval segueix, símptoma inequívoc de bon humor i d’intel·ligència.
Aquest i els propers anys que encara han de venir, el viurem al carrer novament.
