Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Quan es parla de pesca cal fer-ho també de sostenibilitat, innovació i les mesures imprescindibles per protegir els recursos marítims.
I sense perdre de vista l’impacte socioeconòmic que l’activitat pesquera impulsa. Entre la tradició i la modernitat, l’ofici de pescador és un dels més resilients i sostenibles. El director general de Polítiques Marítimes i Pesca Sostenible, Antoni Espanya, explica les darreres novetats de l’àmbit de polítiques pesqueres i actuacions del departament en aquesta entrevista en exclusiva per al Diari Més Ebre.
Consideres que és suficient el coneixement que la població té del Departament d’Alimentació, Ramaderia, Pesca i Alimentació, on hi ha la teva direcció general?
El DARPA és la conselleria amb l’impacte territorial més gran de tota la Generalitat, una de les conselleries més estratègiques i importants. Gestionem boscos, pesca, política marítima i activitats marítimes en aigües interiors, i també el tema agrícola i ramader. Ara bé, és cert que tractem uns sectors productius que han perdut molta activitat econòmica, especialment per la falta de relleu generacional.
Aquest és un dels principals problemes dels sectors productius, la falta de relleu generacional?
Sí, no hi ha prou relleu al món de la producció primària perquè els joves consideren que és una activitat poc atractiva. Fins i tot, algunes famílies que venen d’activitat pagesa, ramadera o pescadora, no incentiven els fills a seguir. A banda, la normativa comunitària ha sigut molt restrictiva en el sector de la pesca, i això tampoc ha ajudat. Però no hem de perdre de vista que els sectors productius, en moments difícils, són essencials i estratègics per tenir una mínima sobirania alimentària en situacions de crisi internacional.
A hores d’ara, quin paper té la dona dins el món de la pesca?
Doncs un de molt important. Tenim l’Associació Catalana Dones de la Mar i l’any que ve farem un congrés de dones del mar de tot l’Estat a la Ràpita. Tenim poques dones pescadores a Catalunya, però sí que tenim moltes armadores, propietàries d’embarcacions que s’han especialitzat en temes de gestió, i són una part molt important de l’organització pesquera. Fa poc s’ha incorporat una noia de Barcelona, l’Alba, que té 22 anys i és de família pescadora. I perquè? Doncs perquè en aquesta activitat hi ha futur.
Si ens centrem en les Terres de l’Ebre, quines situacions has detectat des de la Secretaria General?
A les Terres de l’Ebre tenim el port de referència a la Ràpita, el primer en facturació i desembarcament de peix de Catalunya. Altre ports importants són l’Ametlla de Mar, les Cases d’Alcanar i l’Ampolla. En aquests dos mesos que porto de director, i per encàrrec del conseller, he voltat el 70% de molls de Catalunya, i abans d’acabar el mes podré visitar els que queden. La problemàtica que manifesten i entre les demandes que fan quan vaig a escoltar els problemes que tenen, hi ha la preocupació pel relleu generacional, les normatives restrictives que venen de la UE, les complicacions burocràtiques... I això tant a la Ràpita, com a l’Ametlla, a Roses, a Palamós, a tot arreu passa el mateix.
Aquests problemes es poden traslladar a altres institucions superiors per trobar solucions efectives a les distintes situacions del sector?
He tingut l’oportunitat d’anar a Madrid per entrevistar-me amb la directora general de pesca, Isabel Martínez, i a Brussel·les em vaig entrevistar amb els responsables pesquers de la Comissió Europea, a qui vaig traslladar la fragilitat de les comunitats pesqueres del Mediterrani. Fruit de les mesures restrictives que la UE ha fet durant els darrers 25 anys hem perdut la meitat de la flota, i de retruc, hem perdut pescadors; però hem recuperat estocs pesquers, com demostren alguns estudis. A Brussel·les hi vaig anar amb representants d’IcatMar, que és un òrgan mixt de la Generalitat, la Direcció General de Pesca i l’Institut d’Estudis del Mar, per exposar que de les cinc poblacions de referència que té la UE per establir criteris de pesca al Mediterrani, quatre estan per damunt dels nivells biològics òptims, i la cinquena hi està molt a prop.
Quina repercussió té aquesta dada?
Doncs és important tenir-la en compte perquè per moltes confraries de pescadors, que són institucions que es financen a partir d’un percentatge de la facturació de venda de les captures, la pèrdua de flota compromet la seva viabilitat econòmica. Considero que l’objectiu que justificava les polítiques restrictives ja s’ha aconseguit, i ara cal tenir en compte l’eix social i econòmic existent. Seria un contrasentit que tinguéssim els estocs recuperats i faltessin pescadors per anar a pescar, posant en risc la sobirania alimentària que tenim. Això és el que vaig traslladar. El nou Comissari de Pesca, el xipriota Costas Kadis, va fer una audiència abans de prendre possessió del seu càrrec explicant les polítiques que vol impulsar. La seva intervenció va ser esperançadora i coincidim en que no podem perdre més efectius pesquers corrent el risc de dependre de la importació de peixos de països tercers.
En el cas de la pesca passa com amb els pagesos, que l’intermediari que hi ha entre el pescador i el consumidor fa el negoci?
Sí, també tenen aquesta queixa. Penso que les confraries haurien de fer un pas endavant i implicar-se en temes de comercialització. Confraries com Roses o Palamós han creant organitzacions de productors que els permeten funcionar amb instruments empresarials. Ells mateixos es poden autocomprar el peix que pesquen i fer pràctiques de comercialització directa, o amb la manufactura del producte, vendre’l amb valor afegit. Aquest model està funcionant molt bé a Roses i crec que és una referència per les confraries que facturen més de 5 MEUR anuals. És un repte que impulsarem d’ara endavant.
Un departament com el DARPA i aquesta secretaria general, poden gestionar les polítiques a aplicar d’una forma autònoma o cal cenyir-se a una directiva europea que sigui igual per a tothom?
Les comunitats autònomes tenim competències per establir quotes. Al desembre es farà la trobada amb la Comissària de Pesca i Oceans i caldrà arribar a acords. En qualsevol cas, les grans línies les marca la UE. Després, l’Estat té un marge per distribuir en funció de les zones pesqueres, les GSA. Catalunya comparteix GSA amb València i Múrcia. Llavors, un dels objectius que m’he proposat és anar coordinats amb València i marcar els mateixos objectius, tant a Madrid com a la UE. Costas Kadis va anunciar que davant la tragèdia de València, la primera visita que farà com a comissari a una comunitat pesquera serà a València. Aquest serà un bon moment per traslladar-li les preocupacions que tenim amb les restriccions, perquè científicament s’ha demostrat que no són necessàries.
El canvi climàtic i la possibilitat que vagin apareixent tempestes que fan mal com la DANA de València, com afecta la previsió política del departament?
Ho tenim molt en compte. La temperatura del mar està pujant i a la costa catalana s’estan trobant espècies que abans no hi eren. De llagostí cafè, per exemple, cada cop n’hi ha més quantitat, barrejat amb la pesca del llagostí tradicional; també espècies d’estrelles de mar, i el cranc blau, que tot i ser una espècie invasora, s’ha convertit en un recurs econòmic molt important amb el qual, alguns pescadors del delta s’estan guanyant molt bé la vida. Però ens fixem, sobretot, en les espècies que poden provocar danys. Estem preocupats per una alga invasora d’origen asiàtic que colonitza els hàbitats i desplaça altres espècies, fent que molts peixos deixin els hàbitats tradicionals. Els pescadors d’arts menors, quan tiren les xarxes, se’ls enreden i fan malbé. A Catalunya ja s’ha detectat aquesta alga als voltants de Llançà i estem fent un seguiment per fer radicacions si cal.
Per tant, la col·laboració dels pescadors deu ser fonamental per detectar aquestes coses...
Per sort, a Catalunya tenim un sector pesquer i recreatiu molt col·laboratiu i també tenim les taules de cogestió de pesca recreativa, on també estan les universitats. Tenim uns canals de comunicació molt interessants que faciliten la detecció precoç d’aquestes espècies invasores. Això és molt important per establir plans de gestió, perquè no tenim altra alternativa.
Això pel que fa a la pesca professional, però els pescadors recreatius també tenen regulació?
Efectivament. La pesca recreativa fa un gran nombre de captures. Estem parlant de moltes tones anuals de peix, la majoria espècies comercials. Hem fet una primera regulació a les comarques gironines determinant les espècies que es poden pescar, els màxims per persona i dia i els períodes de veda. Això no s’havia fet mai. Aquestes mesures han generat polèmica, però ho hem de fer perquè el recurs sigui sostenible i per assegurar que no hi ha una competència deslleial cap als professionals de la pesca. La voluntat és estendre el model per tota la costa catalana. El següent que volem regular és el delta de l’Ebre que, junt amb el Cap de Creus, és la zona amb més pressió recreativa de Catalunya. Per les seves aigües, molt productives, hi passa molta gent que practica turisme piscícola, que organitzen les seves vacances al voltant de la pesca, i tot plegat és un benefici econòmic molt important pel territori. Ho hem de regular per no morir d’èxit.
Quan parlem de pesca recreativa ens referim a diferents modalitats, no només pesca al mar...
Sí, estem parlant dels recreatius de terra i de mar, de la pesca submarina, dels centres de busseig i de la pesca esportiva. Hi ha moltes entitats de pescadors que anualment organitzen concursos de pesca i tot això s’ha de regular, sempre en col·laboració amb aquestes taules d’interlocució per assegurar que les normatives que imposem des de l’administració les troben raonables i assumibles. Aquí també tenim molta feina a fer.
Parlem del Consell Català d’Ecogestió Marítima. Què és i quina funció té?
És un òrgan que lidera la Conselleria d’Agricultura, que estableix les polítiques integrades marítimes a Catalunya. Hi ha molta gent dedicada a la pesca extractiva, però que vol continuar vinculada al mar amb activitats relacionades amb l’economia blava, perquè és un sector que està emergint amb molta força. En el seu moment es va crear una Taula de Cogestió Marítima, governada pel Consell de Cogestió, on hi ha representants de totes les conselleries que tenen relació amb el mar, com l’ACA, Territori a través de Ports de la Generalitat, la Direcció General de Polítiques del Litoral, Economia, Universitats... Llavors, es va crear l’estratègia marítima de Catalunya, un pla estratègic de quatre anys, 2023-2026, on hi ha una sèrie de compromisos en àmbits com l’economia blava sostenible, el manteniment dels ecosistemes resilients, i sobretot, una ordenança marítima innovadora en mans de la ciutadania que estima i valora el mar com a font de benestar. Els seus objectius van des de l’impuls de la transició energètica, un model de pesca recreativa respectuós amb el medi ambient, apropar la ciutadania al medi marí o crear una xarxa de grups d’acció local. La propera trobada del Consell serà el 9 de desembre i el presidirà el conseller d’agricultura, Òscar Ordeig.
Després de tot el comentat, quina perspectiva de futur té el sector pesquer professional?
Vull transmetre un missatge en positiu. Els pescadors que han passat pel sedàs dels últims 25 anys ja són un altre tipus de pescadors, informatitzats, moderns, conscients de que la sostenibilitat de l’activitat és necessària per continuar amb les seves pràctiques en un àmbit en el qual es pot guanyar molt bé la vida. Sí que és una activitat sacrificada, amb uns horaris difícils, però al final és una forma de vida. Al territori tenim l’Escola de Capacitació Nautopesquera de Catalunya a l’Ametlla de Mar, que és el centre de referència de Catalunya, on hi ha molts joves catalans, balears, valencians i d’altres comunitats que es formen per ser patrons de vaixell, mariners, maquinistes... és una activitat per a la qual tenim els instruments, perquè continuï sent un ofici viable i amb futur.
